Rondalla: el misteri del pont de la mansió

EL MISTERI DEL PONT DE LA MANSIÓ

 Feia més de 2 mesos que al poble no es veia llum solar. Com si fóra una maledicció al poble no eixia el sol provocant una nit eterna i cada vegada més freda.

No era un poble gran, hi havia pocs habitants però tots tenien els seus aliments, els seus animals i, malgrat la pobresa, eren llars feliços, excepte la mansió. La mansió estava a l’altra banda del riu, es podia accedir creuant un pont gegant de fusta però mai anaven allí. Era una zona molt plena d'arbustos i matolls que feia que qui els travessa es perdera. No n’hi havia cap animal, cap persona, cap senyal de vida. Era una mansió super vella, feta en fusta sense pintura i amb les finestres sempre tancades, ningú del poble havia vist mai eixir alguna ànima d’aquella mansió, ni siquiera una mísera senyal de vida com llum per la finestra o fum per la xemeneia

En un moment d’eixa eterna nit, l’únic gos que n’hi havia al poble va sentir amb la seua avançada oïda un soroll que només ell era capaç de sentir-ho, de segur que era un conill o un ratolí, i com el gos estava famolenc va saltar la tanca i va començar a córrer cap on venia el soroll, directament de la mansió… El gos va baixar al riu, el va creuar nedant i va tornar a pujar però aquesta vegada al costat de la mansió. El poble sencer va escoltar els seus lladrucs demanant auxili. La seua ama, que el va reconèixer immediatament eixí de sa casa i va anar corrent fins al pont a on de cop es van deixar de sentir els lladrucs. La xiqueta mai havia estat tan a prop de la mansió, sempre li havia fet por. Va tomar aire i va començar a creuar el pont. Quan arribà a la meitat la xiqueta no va poder contenir les ganes i va explotar a riure en mig del pont.

 - Auxili! No puc parar de riure! Hahahahaha!!

 Els seus pares, preocupats, que no sabien que estava passant van anar cap ella i la van agafar per tornar-la al costat del poble. A punt d’arribar a terra els dos pares es van mirar als ulls i a la vegada van començar a plorar de la risa. Amb tota la família tirada a terra cridant a riallades van eixir els veïns de les seues cases i es van apropar fins a ells. La xiqueta va poder alçar-se i va explicar malament que el seu gos estava a l’altra banda del pont i que a l'intentar creuar-lo els va entrar un atac de risa.

Ningú la va poder creure i un per un van començar a creuar el pont per intentar tornar al gos i un per un van anar caient de risa en mig del pont. No poden eixir, es quedaven en mig del pont amb un atac de risa que no podien quasi moure. Ho havien intentat tots menys un xiquet, l’únic que no comprenia perquè tots estaven morint-se de la risa. Aleshores el xiquet va pensar que el pont estava maleït i va travessar pel riu. No li va passar res. Una vegada al costat de la mansió va veure al gos entrant per un forat, el va seguir. La mansió per dins estava totalment buida i fosca i feia molt de fred, no era una mansió agradable en la qual va estar molt de temps, aleshores el xiquet va agafar al gos i se’n va anar corrent de la mansió per la por que li donava.

Tenia tanta por que se’n va oblidar de travessar pel riu i va creuar pel pont. A l'arribar a la meitat va caure i va començar a riure com estava tot el poblat damunt i al costat del pont. El gos era l’únic ser viu damunt del pont que no sentia cap problema.

 Tots estaven a punt d’ofegar-se i la xiqueta va cridar al seu gos des del sòl per a intentar tocar-ho. El gos va apropar-se a ella que estava en ple ataque de risa i va començar a passar-li la llengua per la cara, pel coll i després per la panxa, fins que va terminar de riure.

El gos havia acabat amb l’atac de risa! Havia d'acabar amb el de tots, aleshores la xiqueta li va senyalar a tots els que estaven ofegant-se de la risa i el gos va començar a xuplar-los a tots.

Una vegada va tornar tot a la normalitat van decidir tornar tots a les seues cases i no tornar a creuar el pont que es va quedar amb el nom de pont maleït.

 L’únic que sabia que tot açò no era cap maledicció, era el gos. El gos havia anat al principi a la recerca d'aliments cap a la mansió i es va perdre. Una vegada el xiquet el va rescatar va poder menjar centenars i centenars de formigues que tenien tots els habitants al coll, panxa, braços...

Ara el gos no tornaria a passar més fam, sabia que podia anar al pont formiguer i menjar totes les formigues que vulga.